del 1939 al 1975


La llarga postguerra. L’època de Mateu Rifà.

El nou Ajuntament de la ciutat estava format per una Comissió Gestora encapçalada pel Dr. Esteve M. Relat, i la delegació de cultura requeia en Joan Vergés -els mateixos dos personatges que ho havien portat durant Primo de Rivera-. Patria y Cultura, marxa que Masllovet havia dedicat a l’alcalde Dr. Esteve, tornava a sonar pels carrers de Sabadell tal com ho havia fet tretze anys enrere. 

Diverses multes i algunes destitucions van fer de represàlies i van assegurar l’acceptació del nou règim. Els concerts benèfics ara ho eren per la Falange Espanyola Tradicionalista y de las JONS, La Internacional s’havia canviat per l’Himno Nacional o bé el Cara al Sol.

A partir d’aquís’obre un període d’indeterminació, que va sotmetre la Banda a canvis de nom, de formació, reduccions de plantilla i a una immediata destitució de Josep Masllovet -que rebria una subvenció anual en agraïment. Ocuparia el seu lloc Mateu Rifà i Planas.

Durant el temps en què Mateu Rifà i Planas té la direcció de la Banda, passarà dir-se Banda de Música de FET y de las JONS (març de 1941), però els esdeveniments històrics -la desfeta de Hitler- fan que la Banda evolucioni a Orquesta Clàsica Municipal, l’agost del 1946. Aquesta orquestra era un intent per engrandir la Banda en una orquestra simfònica, però l’Ajuntament no semblava seguir el mateix camí, i la jove Orquesta Clàsica Municipal era dissolta el 4 de gener de 1951, havia ofert alguns concerts al Saló de la Rambla, i havia estat presentada al Palau de la Música de Barcelona.

 

La Banda tornaria al carrer de mans de Joan Bta. Faus i Segarra sota el nom d’Agrupación Municipal de Música, però que la gent de Sabadell anomenava La Banda. Amb totes aquestes voltes el repertori de la Banda s’havia anat embrutant, i ara les marxes i els passos dobles es combinaven amb fragments de sarsuela o l’himne espanyol.

L’abril del 1955 es redactava un nou Reglament, que limitava la plantilla a trenta-cinc m²sics i a més retornava el càrrec de direcció al director de l’Escola Municipal de Música, que en aquell moment era Adolf Cabané i Pibernat, fill d’un important exdirector -Cebrià Cabané i Brils-, però que no va poder superar les dificultats del moment. La Banda no tornaria a viure una època com “el petit el dorado” que van significar la dècada dels anys vint.